divendres, 6 de novembre de 2009

LA VIOLINISTA DE PARÍS

(Imatge extreta de Google. Anònim)

Capítol 11


Però Céline, en agraïment als seus oients, que demanaven que continuara tocant alguna melodia més, va tornar a les cançons més alegres, tot i que no va baixar en intensitat. Jo havia acabat el meu dibuix quan ella va decidir donar per finalitzada la sessió del vespre. Els oients van començar a dispersar-se i ella em va mirar abans d’anar-se’n. Aleshores em vaig acostar a ella i li vaig lliurar el dibuix. A sota havia escrit Je t’aime, Céline. I la meua signatura. Es va quedar mirant-lo. C’est très joli, va murmurar amb la veu una mica trencada. De sobte, no va poder contenir les llàgrimes. Va dubtar si se n’anava o si es quedava, fins que finalment, contenint el plor, amb el dibuix a la mà, va marxar sense dir-me res, més de pressa que mai.

Em vaig quedar mirant-la. Vaig veure que premia el dibuix contra el pit. Fins que es va perdre per la cantonada de la Rue Norvins. No entenia què li podia haver passat, però vaig creure que m’estimava, pel canvi de melodies que havia fet després de la nostra conversa i per la interpretació tan acurada. Però que la malaltia de sa mare li impedia confessar-me els seus autèntics sentiments. Vaig seure al banc, tot pensatiu. Estava amagant-se el sol i començava a fer fred. Els pintors estaven plegant i els turistes i curiosos ja feien via. No tenia ganes de tornar entre les runes de ma casa. Vaig començar a passejar pels carrers de Montmartre fins arribar dalt del turó, on hi ha el Sacré Coeur. Volia estendre la meua mirada sobre París i fer-li saber que estimava Céline. La Torre Eiffel destacava il·luminada. I el traçat del riu Sena es distingia també il·luminat pels fanals de les avingudes i dels quais. Em van entrar ganes de tornar a passejar per la seua riba. Em va vindre al pensament Ferdinand i la resta del grup de lluita. Què se n’havia fet, d’ells? Però vaig rebutjar aviat aquells records, que vaig sentir la sensació que aquella relació havia passat feia molt de temps, així era de relatiu el pas del temps, i em vaig concentrar en la visió present de París, que era un esclat de llum. Notre-Dame, la Piràmide, el Centre Pompidou, les llargues i amples avingudes… Tot París era als meus peus, coronat per la basílica, i jo em sentia el jove més feliç del món per haver-li confessat a Céline que l’estimava i el més desgraciat perquè no sabia si ella sentia el mateix amor i si el sentia per què me l’ocultava…

No sé el temps que havia passat, que els carrers estaven solitaris, que m’havia oblidat que tenia gana, abans de retornar a la meua casa en runes. Feia fred i queia alguna llémena d’aigua, com un preavís de la primera nevada que cauria uns dies més tard. M’encantava la solitud dels carrers perquè em permetia concentrar-me en Céline. En l’amor que cada volta sentia més fort per ella. Era encantadora la nit a París, amb els seus fanals, la gran quantitat de botigues d’art, de bars i restaurants, que donaven vida a aquells carrers. Vaig passar per davant del Lapin Agile i hi havia un grup de persones que reien i xarraven a la porta. Quan vaig arribar a casa, com que guardava un pa i unes llaunes de conserva, m’ho vaig menjar aprofitant la claror que entrava del fanal més pròxim. I em vaig gitar, arraulit sobre un jaç de mantes, pensant en Céline. Si demà acudia a la placeta, amb el seu violí, li faria entendre amb la mirada que l’estimava. I esperaria a veure si ella em donava alguna explicació.

Em vaig sodormir de matinada però aviat el fred em va despertar, que diries tu que havia baixat considerablement la temperatura i m’havia calat el fred al moll dels ossos. Em vaig llevar i vaig començar a bellugar-me. Però el fred no m'abandonava. De manera que només vaig considerar que el bar més pròxim havia obert, hi vaig córrer per fer-me un café amb llet, un café au lait, s'il vous plaît, que em va arribar als peus i me’n vaig fer un altre, que la caloreta del bar em va fer reaccionar. Se’m va fer molt llarg el matí, rondant en uns grans magatzems per no refredar-me, fins que, cap a migdia, vaig decidir allargar-me a la placeta. El dia estava molt rúfol i no invitava a passejar-s’hi. A penes hi havia una dotzena de persones observant els quadros de pintura. I Céline no hi era. Vaig creure que era pel fred o perquè sa mare la podia necessitar. Però tampoc no va acudir a la tarda ni al dia següent al matí.




Torna al BLOC

Cap comentari: